Traduccions-Translations / 4 notes del director

1/ 
L'acció de Translations té lloc al poblet imaginari de Baile Beag (al comtat de Donegal, al nord-oest d'Irlanda) l'any 1833.  Irlanda encara forma part del Regne Unit, i l'obra descriu l'arribada al poble d'un destacament de geògrafas militars que tenen la missió de posar un nom anglès als topònims irlandesos. Baile Beag, per exemple, passarà a dir-se Ballybeg, i Druim Dubh es convertirà en Drumduff. 
Aquesta missió, camuflada com a mera operació administrativa, en realitat forma part una estratègia més àmplia de l'imperi britànic: fer desaparéixer l'irlandès de la vida pública. Una estratègia que també es fa visible amb la construcció  al poble d'una escola nacional totalment gratuita i on l'irlandès, per descomptat, no s'ensenyarà. 
Els personatges, els professors i alumnes d'una escola rural i autogestionada que garantia l'aprenentatge no només de l'irlandès sinó també del grec, de les matemàtiques i del llatí, s'enfrontaran a aquest fenomen de “renomització” amb actituds que oscil.laran des de l'acceptació pacífica a l'indignació. Tot es complicarà amb la història d'amor que viuran la Maura Chatach, alumna de l'escola, i el tinent Yolland, cartògraf responsable de l'operació.

2/
És una obra sobre el llenguatge i només sobre el llenguatge!, deia Friel quan se li preguntava per la intenció política del seu text. Però ¿qui sap millor que nosaltres (potser deixant de banda aquesta mena de malvat de Shakespeare que és el ministre Wert) que el llenguatge i l'idioma estan molt a prop, sinó al centre, de la qüestió política i dels projectes imperials i colonitzadors? 
Molts recordem el Demasiado Limpio de Cabritos, però en aquest cas no és imprescindible fer memòria. N'hi ha prou amb llegir els diaris avui (el decret de trilingüisme, el surreal LAPAO, la supressió de la llei d'inmersió lingüística) per entendre que l'ofensiva al voltant de l'idioma és més viva que mai.

3/
Un cop llegida l'obra, cal donar -com sempre- la raó a l'autor. A Translations no hi trobem cap arenga que esperoni el desig d'independència. No hi trobarem un posicionament clar pel que fa al conflicte entre les llengües, a la relació entre el colonitzador i el colonitzat. Tinc la sensació que no hi ha cap sentència definitiva i reveladora sobre els núvols negres que apareixen a l'horitzó quan els forts intenten robar les paraules als febles, ni cap judici de valor contundent sobre el fet que unes llengües morin i unes altres sobrevisquin. Es sorprenent! Però qui ha escrit l'obra, finalment, no és un columnista de l'Ara -ni del Mundo-, sinó Brian Friel, i passar per Translations ens deixa amb molt més interrogants que no pas respostes. 
A mi m'agrada que sigui així; vaig al teatre a sentir històries, no lliçons de comportament o d'anàlisi política. I la història que finalment m'explica Translations és la de la impossible història d'amor entre un encantador soldat britànic i una malcarada camperola irlandesa. I la d'un professor  alcoholitzat i arrogant que s'adona que el seu món està a punt de canviar per sempre. I la dels seus fills, el bon minyó, que s'ha quedat al poble fent de professor, i el fill pròdig, que torna al poble després de sis anys com a traductor dels anglesos.  Translations és, més aviat, això. 

3(apèndix)/
Segurament ens seria impossible d'escoltar amb tendresa la història de l'enamorament entre un guàrdia civil espanyol de Valladolid i una pubilla de Tremp, l'un parlant en castellà, l'altra en català; estem massa inmersos en el conflicte. O potser no, i potser al teatre encara podem evitar que la polarització envaeixi cada racó del nostre imaginari. No n'estic segur.

4/
En els medis lingüístics, es considera el cas irlandès com un dels exemples més ràpids de substitució lingüística. En menys de cent anys -tres generacions, entre 1800 i 1900- l'anglès va substituir l'irlandès de forma gairebé total. Avui en dia, l'irlandès l'entenen i la llegeixen tan sols el 30% dels habitants d'Irlanda i només l'utilitzen regularment el 3%. Lluny dels 70% dels habitants de Catalunya que l'entenen, el llegeixen i el parlen, i del 90% que declaren entendre'l, segons les últimes enquestes. 
Translations és la resposta a una pregunta que emergeix de manera natural: com pot ser que un poble amb una identitat tan forta, amb unes arrels que sobreviuen tan fortament en les formes de vida, en la música, en l'esport, un poble tan present i reconeixible en l'imaginari col.lectiu, un poble que durant segles es va enfrontar amb ferocitat a l'invasor anglès... sacrifiqués el seu idioma en la lluita per la independència? Com podem entendre-ho nosaltres, els catalans, que hem posat l'idioma al centre absolut de la nostra identitat?

Ferran Utzet

PD/
Era un acudit que la meva àvia m'havia explicat i que sembla que va fer fortuna. Maçanet de Cabrenys s'hauria convertit, en mans d'un traductor franquista massa -o massa poc- escrupulós, en Demasiado Limpio de Cabritos...

La força de la veritat interna

Ens estan agradant, cada vegada més, les biografies, les autobiografies i els autoretrats, si són sincers.  I és que la veritat interna dels fets que coneixem superficialment, pot ser tan sorpresiva, tan insòlita i al mateix temps reveladora que ens aclareix molts interrogants no confessats, i ens posa en la situació superior de conèixer, per damunt de suposar o de sobreentendre. Baixar a la veritat del que va inspirar la formació i l’esperit del Teatre Lliure  i arribar a la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, és tocar paret.

La Perla 29 ho havia de fer. En la seva primera col•laboració amb el Teatre Lliure de Gràcia havia de fer visibles els fonaments i desvetllar vivències de la primera veritat. Entrem al local remodelat i pugem l’escala amb al•legoria de la sang de vida que hi va deixar la creació de Fabià Puigserver i, en entrar a la sala ens immergeixen en  La Lleialtat de debò, sense disseny:  l’orquestrina de la Cooperativa, un veu melosa i familiar ens insinua, sense dir-ho - “Passeu, passeu”: músics amb bigotet i arreglat de cabells dels anys 50 ens conviden a ballar a “l’agarrado”  i dediquen alguna “peça” a una noia que festeja...  Ja  som a l’arrel, tanquen portes i, com si res, es queden unes personatges de l’època  a la pista de ball on es descabdella la memòria d’un noi del barri de Gràcia, Joan Marsé que remou la duresa d’un temps de precarietat a molts nivells, però no pas de companyonia, d’amistat.  La Perla29 ho havia de fer.

Tot el que veiem i sentim era escrit, llegit i divulgat però ara s’enfila i té sentit en el per què es va escriure i on, i en època que encara que volguéssim no hauríem d’oblidar. Monòlegs corprenents i diàlegs reveladors. Alícia Pérez , estricte en la naturalitat de cada paraula, de cada accent, de cada gest. La bonhomia esplèndida de Xicu Masó, el drama de la inseguretat que expressa tan bé Jordi Figueras.  Mentre s’obren històries íntimes, els músics pugen i baixen de l’escenari i participen  en el “ball” de personatges. Jaume Sisa ho amalgama tot com només ell ho podia fer. La veritat del noi Juan Marsé es mostra descarnada i la música dóna, contínuament, un so escaient i no ens deixa fins al final... Un musical? No pas, sinó el que és i pot fer la música a la vida quotidiana.

Un equip fusionat d’actors que es desdoblen magistralment: admirable la versatilitat de Xavier Ricart .
En sortir de la Cooperativa La Lleialtat reprenem, amb més elements, la versió actual de la nostra llibertat personal i col•lectiva. Tocar de peus a terra per agafar impuls. 
Estam un pèl aclaparats. La intensitat i diversitat del què s’hi convida a viure,  demanaria  un petit descans – podríem  tornar a ballar una estona, entremig, que ens ha agradat molt- o potser uns abreujaments de l’exposició narrativa del personatge protagonista, tan ben assumit per l’actor Oriol Guinart.

Mercè Voltas, espectadora de La Perla 29 

Adiós a la infancia, presentació de la proposta

1/ 

No sempre és fàcil definir de què es parla o bé, de què es vol parlar, quan s’engega un projecte. Potser, amb una mica de sort, es va precisant durant el procés; a vegades, amb prou feines s’aconsegueix explicar-ho durant les funcions. Penso que és important tenir bones idees al principi per recollir elements que puguin disparar ben lluny, com és important confiar en aquesta força subterrània que sovint et va empenyent, que va col•locant les coses a un cert lloc que semblaria el propi. Potser ha estat així en aquest curiós encreuament de carrers on hem confluït La Perla 29 i el Teatre Lliure, en Marsé i en Sisa, en Pau Miró i jo mateix, la resta d’equip i, sobretot, els actors....oh benvinguts passeu, passeu.!!

2/ 

La nostra història va de hombres de hierro, forjados en tantas batallas, soñando como niños... La nostra història va, doncs, si traiem el hierro i les batallas per als més joves, de persones que, des del seu patiment, troben consol i camí en el fabular. Poden sortir de la seva misèria si pensen en una manera de saltar endavant, perquè miren diferent i diuen coses com: “Los sueños juveniles se corrompen en boca de los adultos” o “empecé a llorar como un niño, pero fumándome un habano, y mi hijo abrazado a mis piernas y llorando de verme llorar. ¿Y sabéis lo que le dije? Lo mismo que decís ahora vosotros, que esta mierda no iba a durar- y a mi me da que nos quedan muchos, muchos años por delante” o “Todo esto sucedió hace muchos años, cuando la ciudad era menos verosímil que ahora, pero más real” o  “cuanto más viejo y carcamal se hace uno, menos ganas tiene de juzgar a nadie. Lo digo porque creo que Dios que ha de ser mucho más viejo y carcamal que yo, cuando me reciba allá arriba, no me juzgará. Me dirá: Pase usted Blay y acomódese por ahí”.

3/ 

És un honor poder treballar amb en Juan Marsé i amb en Jaume Sisa; amb ells i amb els seus materials, amb tot allò que han anat inventat. Nosaltres hem pogut conèixer-los i jugar amb les seves criatures. “Per camins de sorra busca’t el paisatge, que t’agradi més per caminar. Ajaguda a l’herba mira el cel de plata, espurnar el teu rostre il•luminat.” Com el Nen que es va fent gran durant la funció, que va descobrint,  coneixent, aprenent, nosaltres som ja uns nens atrapats en els seus móns. I estem contents de ser-ho. I ens adonem que... tan sols hi faltes tu!

Oriol Broggi

Adiós a la infancia, metodologia de treball

Andreu Jaume, expert en Juan Marsé, ens va proposar vuit novel·les de l’escriptor. D'aquestes novel·les ens va assenyalar els temes més recurrents, les obsessions que es repetien en Juan Marsé: l’absent figura del pare, el cinema com a sublimació de la misèria, la brutalitat del poder franquista, la memòria estafada, la derrota i l'erotisme barrejat amb la sordidesa.

D'aquestes vuit novel·les nosaltres ens quedem bàsicament amb cinc: Caligrafía de los Sueños, Si te dicen que caí, El Embrujo de Shanghai, Un día volveré i Rabos de lagartija. També hem inclòs un breu i fugaç homenatge al Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa.

A partir d'aquí hem seleccionat els fragments i els personatges més susceptibles de ser teatralitzats. Un cop hem tingut tots els ingredients, hem embastat una història que uneix tot el material escollit.

Per explicar-ho en una frase: ens inventem una història a l'estil Marsé, on coincideixen diferents personatges, de diferents novel·les, en un mateix relat.

Mai havíem llegit tan compulsivament un autor. Però quan entres als territoris Marsé comences a reconèixer els seus codis, tens la sensació de ser-hi allà, de caminar al costat dels seus personatges. Transferir al llenguatge escènic la font inesgotable de matisos que hi ha en les seves novel·les és impossible. Sens dubte, en aquest sentit hem traït Marsé, l'esforç ha consistit a intentar que aquesta traïció sigui el més honesta possible.

La dimensió teatral dels seus personatges és evident, les situacions que es produeixen en les seves històries sovint són carn d'escenari, però la singularitat del seu traç i la riquesa de recursos narratius no es poden traduir directament a les regles teatrals, cal trobar una altra correspondència. En aquest sentit el mateix Juan Marsé ens ha animat repetidament a ser valents, a atrevir-nos, a “ficar-li mà a les seves paraules". Per intentar aconseguir-ho ens hem agafat amb respecte als seus temes i alhora ens hem permès alguna llicència que altra.

Ens fascina l'obra de Juan Marsé que de ben segur ja coneixeu. El nostre objectiu ha estat servir un Aventi de Marsé sense distorsions ni exagerades originalitats.

Pau Miró

L'honor és nostre, Sr. Espriu

Text de Josep Maria Benet i Jornet a propòsit de "L'honor és nostre, Sr. Espriu" que es podrà veure a la Biblioteca de Catalunya el proper 25, 26 i 27 d'octubre. 
A càrrec dels antics alumnes de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. 

Eren els primers anys seixanta. A la Cúpula del teatre /cine Coliseum de la Gran Via de Barcelona hi havia instal·lat el FAD (Foment de les Arts Decoratives), que es composava de diverses seccions. Però, de molt, la més activa va ser una escola d’Art Dramàtic que presidia un director teatral jove, Ricard Salvat, amb l’ajut indispensable de la novel·lista Maria Aurèlia Capmany. I el de la senyora Carme Serrallonga. I encara amb d’altres. Però no tan inoblidables, cadascun a la seva manera, com els tres pilars que acabo de dir. Pel jovent que volia aprendre a fer teatre, principalment com a actors / actrius, però no únicament, a Barcelona ja existia un Institut del Teatre, aleshores, amb perdó, tan ple de teranyines com ho estaven aleshores els teatres de la ciutat, a no ser que vingués des de Madrid alguna representació mig decent. Compte, quan Herman Bonnin, anys més tard, va ser nomenat director de l’Institut del Teatre, tot va canviar-hi, i per bé.
Però tornem on érem. No sé com va córrer la veu, però l’EADAG (Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual) va rebre de seguida una munió d’alumnes que somiava certa mena de teatre diferent del que agonitzava, literalment agonitzava, als pocs teatres de la ciutat que, com deia, encara subsistien. I en aquella Cúpula, no n’hi havia cap, de teranyina.Perquè a la Cúpula (quan ens referíem a l’Escola dèiem la Cúpula i ja està) es van viure uns aires diferents, oberts, moderns, algun cop  una mica complicats, sempre plens d’energia, de descobriments, de vida diferent de la que es vivia al carrer. Tots els que vam ser-hi més o menys temps, recordarem sempre vivències de tot ordre, centrades en el teatre, però no únicament, dins d’aquell sorprenent paradís noucentista, d’aquells locals bellíssims i avui, què hi farem, abandonadíssims.
Ser allà dintre era, entre altres coses, viure com si estíguéssim instal·lats en algun lloc lluny del franquisme. Salvat era més seriós i més cautelós, però arraulits al voltant de la Maria Aurèlia Capmany, o fins de la Carme Serrallonga, amb llibertat, el món se’ns va obrir una mica, el suficient per poder sortir a buscar ja pel nostre compte. Per anar a veure món. Molts de nosaltres, dins dels àmbits teatrals, però també fora d’ells. Perquè sí, perquè era inevitable, perquè després les coses, almenys aquells primers anys seixanta, van canviar de manera inevitable, i tota aquella gent jove vam anar a altres bandes i, és clar, vam viure altres històries. Ara bé, darrere nostre, a la Cúpula, hi va arribar un nou, inquiet jovent. Una nova experiència.
Però mai, mai més, amb el pas dels anys, cap de nosaltres, els dels primers temps, vam poder oblidar aquells dies, aquells moments, aquelles experiències. Mai.
Han passat molts i molts anys des d’aleshores. I ara, Jordi Dodero, un de la nostra colla, de sobte, va tenir el bon acudit de reunir-nos a tots en un dinar. I en Julià de Jòdar, un altre de la nostra colla, va suggerir de participar en les celebracions del centenari de Salvador Espriu oferint al públic un recital dels antics alumnes de l’EADAG que ha rebut l’ajuda del comissariat de l’Any Espriu i l’acollida de Oriol Broggi i la seva companyia de LaPerla 29 en aquest Teatre de la Biblioteca. La idea és reviure, d’alguna manera, almenys per un instant, l’olor d’un temps i d’un lloc, la Cúpula. Potser farem una mica el ridícul, però si, en algun instant, el féssim, tant se’ns en dóna. El possible ridícul d’algun moment no tindrà res a fer davant els nostres riures, la nostra alegria, la recuperació de la memòria, potser amb alguna llàgrima inevitable, però mai, en cap cas, amb tristesa.

Josep Maria Benet i Jornet

Tirano Banderas, de Valle-Inclán / Teatro Español

Text de presentació de Tirano Banderas de Valle-Inclán, l'espectacle que l'Oriol estrena el proper 10 d'octubre al Teatro Español de Madrid. 

Leí en un texto que nos dejó Emilio Echevarria el primer día de ensayos: “Una función importante del intelectual es velar, ser la conciencia crítica de un gobierno, de un pueblo inclusive mediante su única posesión y su única fuerza: la palabra. Valle-Inclán como Unamuno, aunque de modo menos austero y profético… cuanto más maduro más rebelde se hace…. y apunta sistemáticamente contra todos….” (Arturo Souto) Ese primer día, yo había dicho a los actores,  que una forma de acercarnos a Valle, a Tirano, era no queriendo saber demasiado, porque si no, su fuerza nos iba a tumbar. Son demasiado grandes a veces las figuras, los autores, sus historias. Querer abarcar todo es difícil, y hay que procurar no morir en el intento. Creo que vamos a estar de acuerdo al decir que el oficio de la gente de teatro es jugar con los ritmos, las palabras, las personas encima de un escenario, y desde ahí incidir en las emociones, el conocimiento, y las pasiones humanas. Más o menos. Y yo pienso que el excesivo conocimiento a veces entorpece, a veces no ayuda. Pero vino Emilio con un libro y con mirada sabia, de actor con experiencia, y me dijo, “lee esto, chico”. Lo hice. Con la edad uno aprenderá a estar en un sitio intermedio. Espero.

Explico esta historia para dar un punto de partida a nuestros amables y queridos espectadores: Esta compañía de actores heterogenia, trabajadora, venida de quien sabe dónde, alegres tutilimundis; y todos los colaboradores, ayudantes, adaptador, diseñadores y… todos, hemos procurado hurgar dentro de la novela con ojos de lector predispuesto, pero no excesivamente entendido.  Buscando el juego que permita disfrutar del teatro llegaremos al máximo de sus secretos, al máximo de sus puertas abiertas, de sus preguntas, de las ausentes respuestas del texto. Acercarnos a Valle con respeto, pero sin demasiados complejos. Cuando tienes demasiada consciencia de lo que tienes entre manos, puede peligrar la tranquilidad para montar la una obra. Y hay que confiar en la habilidad tremenda de Valle para prender chispas en la cabeza y en los corazones de sus espectadores, para hacer saltar cerrojos y disparar la curiosidad inteligente. Para hacernos más inteligentes, i quizás más felices.

Y ahí estamos. Delante del precipicio. Buscando la fórmula para explicar-nos a todos con los espejos de la otra orilla.

Oriol Broggi

Trobareu +info a www.teatroespanol.es

La càndida adolescència

(Una reflexió en iniciar la tardor i començar una nova temporada teatral)

            Fa anys un amic molt compromès amb el teatre, no en va era nét d’en Pous i Pagès, em va recomanar: “Acosta’t a la Cooperativa de la Lleialtat de Gràcia que hi ha una companyia de la qual en sentirem a parlar”. Ho vaig fer i hi vaig veure Camí de nit, el cos se’m va omplir de papallones. A partir d’aquella obra em vaig tornar una fidel seguidora del Teatre Lliure. Al cap d’un temps es va fundar l’Associació d’Espectadors i jo a primera fila. L’Associació tenia tots els trets que l’escriptora Isak Dinesen definia com La càndida adolescència:alegria, imaginació, il·lusió, empenta i un cert toc de bogeria. Però el temps passa i tot canvia. I l’Associació també ho va fer, no qüestiono la transformació, simplement crec que va perdre part dels estímuls de la Dinesen, i a mi em va deixar d’interessar. Em vaig mantenir fidel, però, al teatre, sempre vaig ser i sóc Lliure.

            Ara fa un temps em va arribar una segona recomanació: “Tu, a la Biblioteca de Catalunya,- a mi aquesta paraula, biblioteca, em fa tremolar la carn -  hi ha una companyia amb nom de joia que se li ha de seguir la pista.” Hi ho vaig fer. Només entrar en aquella sala gòtica, espai bell i nu, trepitjar aquella sorra que em lligava a la terra i gaudir d’aquells actors, el cos se’m va tornar a omplir de papallones. I obra a obra m’estic fent un collaret de Perles.

            I ara ha arribat l’hora de lligar amors i interessos i després d’un temps de gestació s’ha donat a llum l’Associació d’Espectadors de la Perla29, i jo també vull ser a primera fila. Celebrem aquest naixement, donem-li ales, mimem i agombolem aquesta bella criatura perquè creixi, maduri i es faci gran, però procurem que no perdi mai la càndia adolescència.
Anna Folch i Bartrolí
Espectadora i sòcia de laperla29